Dia 12 - Dimarts 9 d'agost de 2011: Tornada als orígens, com el Boomerang

Cala Llucmaçanes - Rafalet

Va arribar l'hora de llevar-se, hi havia esmorzar "especial",

i vam dir "nens, quin panorama", i vam dir "marxem ràpid d'aquí".

I entre el Joan i jo els hi donàvem, als bessons, el menjar

i estaven bé i eren distrets, però ara és difícil treure'ns-els del cap.

Perquè el que feien i el que deien era una mica estrany.

Vam planejar a veure què faríem i vam anar a Maó fent autostop.

La família havia marxat i vam deixar un ram de flors,

i una nota donant les gràcies, però sembla que no eren gaire educats...

Però pel camí, agafàvem d'entre les branques, alguna figa del camp.

Però pel camí, reclamàvem que ens portessin fins a Maó.

Fins que, després de 15 minuts, va parar un home molt peculiar

jo us apropo seieu darrera, jo us apropo colla de matats.

Com tenim temps i el que el Marcos vol és un bon joc d'avarques,

així els senyors fem un passeig, i després agafem el bus.

I no sé els demés, però en el meu cas puc reconéixer que se'm va fer llarg,

per fi estàvem a Rafalet, i la cosa es posava interessant...

La susodicha nota

Per no atropellar més aquesta emotiva cançó, deixaré de banda (si puc) els Manel i seguiré com veníem fent fins ara...

Durant la kayakada, el Xavi havia insistit en anar a una petita cala, única, que es trobava al final d'un preciós congost, on la marea, emputxada i estirada per les onades, jugava amb la sorra, fent un estira i arronsa que et podia fer perdre la noció del temps durant una bona estona... però no sabia quina era...

Cala Rafalet

Perdoneu si he adornat massa la descripció, però s'ho val... és una cala que s'ha de visitar si es va a Menorca.

Xavi, the seeker

Quina va ser la sorpresa al veure que sense voler hauríem arribat a la cala que deia el Xavi...!!

Aquella nit vam conéixer dues noies, la Raquel i la Núria (ai..la Núria, com li deu anar...), no especialment altes, ni elegants (perquè quan un va amb el plan de caminar o remar i fer nit a les platjes, les millors robes les deixes a l'armari), però sí molt interessants i divertides. Vam conversar, vam riure, i prou.

Bé, també vam fer agarrotins i el que portàvem fent cada nit, però no volia arriscar-me a rebre un "botellaso".

Personalment, va ser una de les millors nits...

Observant la marea

Al final, com feiem cada dia, vam anar a dormir, però aquest cop al bosc que hi ha a tocar de la cala.

La falta d'humitat i el "matalàs" de pinassa aportava una nova sensació... i quin gust llevar-se amb el sac i les motxil·les seques!!

Bona nit.

Ei, per cert, Raquel i Núria, si llegiu això, una abraçada molt gran.